Dos són multitud

Cines Babel, onze menys quart de la nit, un dijous a València. @JMarhuenda i servidor arribem mig ofegats a la taquilla, hem hagut de fer un sprint per no arribar tard a la projecció de l’última pel•lícula de David Trueba. Entrem a la sala, menuda, ambient acollidor i poques butaques. Estem sols i ens dediquem a fer-nos fotos com si tinguérem 10 anys (a alguns ens costa superar l’edat del pavo). Als pocs minuts s’apaguen les llums i, sense tràilers ni res, els títols de crèdit desfilen per la pantalla. Comença Madrid 1987.

Madrid 1987 (no cal situar el context, veritat?) conta la història de Miguel (José Sacristán), un venerat articulista i escriptor, i la seua trobada amb una jove estudiant de periodisme (María Valverde) que l’ha entrevistat. Un encontre que acaba amb els dos personatges nus i tancats en un bany durant un cap de setmana sencer. Com han arribat fins ací, no vos ho contarem que tampoc volem fer spoilers a ningú.

Podríem definir Madrid 1987 com una obra de teatre filmada ja que el 80% del metratge es basa en les conversacions de Miguel i Ángela, tancats en un vàter de 5 metres quadrats. La metàfora és òbvia: la nuesa física dóna pas a la nuesa de l’ànima, i tots dos acaben mostrant a l’altra persona els seus anhels i desitjos, confessant els més íntims secrets i intercanviant opinions sobre la vida i la mort.

L’enfrontament generacional és la base del guió. Miguel, bregat en mil batalles, cínic i desencantat amb el present; Ángela, l’estudiant de periodisme, ingènua i idealista, amb tota una vida per descobrir. La pel•lícula és un continu xoc de perspectives, i funciona gràcies al talent dels dos actors. Ha de ser molt complicat sostenir una pel•lícula d’hora i mitja només amb la teua presència, però tant José Sacristán com María Valverde estan magnífics, són un contrapunt perfecte l’un de l’altre.

Madrid 1987 té una gran densitat d’idees: es parla de literatura i filosofia, de l’amor i el pas del temps, i en alguns moments et satures amb tant de parloteig. No obstant, el resultat final és molt estimulant per a l’espectador. No és una pel•li entretinguda en el sentit més hollywoodiense de la paraula; potser fins i tot t’avorrisques mentre la veus. Però és una d’eixes obres que es queda durant uns dies al teu cap, i et sorprens quan de sobte comences a pensar sobre el que va dir tal o qual personatge, a pegar-li voltes a aquella escena o a reflexionar sobre què significa eixe final. I només per això, ja val la pena pagar una entrada, no cregueu?

Josep Climent @josclimar

Recordem Guernica amb el reporterisme de guerra d’Steer

Des d’Entre Parèntesi volem memorar la història, els esdeveniments que han marcat el nostre temps i que mereixen ser recordats per a tancar la ferida tan difícil de curar que deixà la Guerra Civil espanyola. Un dia com aquest, fa 75 anys, la població de Guernica va ser bombardejada i arrasada per aviació alemanya, convertint-se en un dels conflictes més sagnants d’aquesta guerra i pot ser el més emotiu per la destrucció d’un poble sancer.

La nostra visió sobre Guernica és allò que em pogut estudiar a història al llarg de la nostra vida; però n’hi ha moltíssimes mostres i expressions artístiques que versen sobre aquella tràgica nit, una de les més reconegudes és la meravellosa obra d’art Guernica, que Picasso va regalar a la humanitat. En aquest quadre el dolor, el sofriment i la desolació et travessen sense pietat al gaudir aquesta genialitat cubista.

Però i la història contada del conflicte? la millor crónica sobre Guernica es va escriure durant eixos dies pel corresponsal anglés de The Times, George Steer, la crónica The Tree of Gernika (la crónica en PDF). Aquest relat sobre el bombardeig de Guernica pot ser va tindre el impacte polític més important cap a l’exterior sobre la Guerra Civil, de tots els articles dels corresponsals extrangers.

Steer veia el periodisme com un vehicle per a exposar i per a combatre els horrors del feixisme. “Un periodista és un historiador dels fets de cada dia, i té una obligació amb el seu públic”. Aquest periodista, mantingué que l’objectiu del bombardeig era desmoralitzar la població civil i destruir la raça basca.

Altres corresponsals, que van viure la Guerra Civil i van coneixer al valent George Steer, com és el cas de James Cable:  consideraven que The Tree of Gernika “era una obra de compromís apassionant, una justificació vívida conmovedora i emocional del nacionalisme basc una perspicaç, però esbiaixada anàlisi de les circumstàncies, causes de la seua derrota, una advertència urgent als seus propis compratiotes de la ira que s’acosta”.

A aquest genuí document, Steer reflexa la fragilitat del poble basc davant d’un atac tan brutal, i la força dels mateixos per a aixecar-se i ixir endavant. En un fragment de la crónica és recull un fascinant retrat sobre ells : “Al cap i a la fi, els bascos eren un poble petit, i no tenien gaire armes ni avions, i no van rebre cap ajuda estrangera, i eren terriblement senzills i honestos i poc hàbils en el conflicte armat; però al llarg d’aquesta dolorosa guerra civil van mantenir ben alt el llistó de la humanitat i la civilització. No van matar, o torturar, o en cap sentit es van divertir a costa dels seus presoners. En les circumstàncies més cruels van defensar la llibertat d’expressió i de fe. Van complir escrupolosament totes les lleis, les escrites i les no escrites, que imposen en l’home un cert respecte pel seu veí. No van fer ostatges; van respondre als métodes inhumans d’aquells que els odiaven amb la protesta, res més. En la mesura què és possible en temps de guerra, van dir la veritat i van mantenir les promeses”.

George Steer va morir set anys deprés en Birmania, on conduia un jeep de l’exercit. Morí a la lluita per mostrar la realitat, per contar la veritat i informar al món en temps de guerra.

Aquest és el nostre homenatge a Guernica, recomanar The tree of Gernika i recordar un poble que lluità, en paraules de Steer, “per la tolerància i la discussió lliure, la tendressa i la igualtat”.

Altra obra que recomane personalmentm, i que uneix periodisme i Guerra Civil és Idealistes sota les Bales, de Paul Preston. Aquest recull de històries sobre els grans reporters de guerra que lluitaren per informar de la nostra Guerra Civil ens mostra la passió per la veritat i la humanitat en aquells corresponsals extrangers que van agafar per obligació fer reflexionar al món i fer actuar als seus governs per a canviar el romb del conflicte que trencà Espanya.

Per últim, una cita del reporter de guerra George Matthews:

“ Tots aquells que vam viure la Guerra Civil Espanyola ens hi sentíem profundament lligats emocionalment… Sempre vaig sentir la falsetat i la hipocresia d’aquells que afirmavem que ells eren imparcials i l’estupidesa absoluta, d’editors i lectors que exigien objectivitat o imparcialitat als corresponsals que escrivíem sobre la guerra… condemnant el partidisme es rebutgen els únics factors que importen de debó: l’honestetat, la comprensió i la meticulositat”.

Júlia Marhuenda Barberà, @JMarhuenda

Un poquet de Paula Bonet

Un il·lustrador com a tal explica coses, la gràcia està en de quina manera ho fa, com desenvolupa les idees, quines són eixes idees, què vol transmetre l’artista, què evoca finalment i com arriben aquestes genialitats a les nostres impressionables ments.

Paula Bonet és una jove il·lustradora valenciana que al finalitzar els seus estudis de Belles Arts va acabar dedicant-se a la docència com a professora de literatura a un institut. Enamorada del dibuix i les lletres, Bonet és única donant forma a la unió entre tinta xina, galtes vermelles i versos romàntics. Conta ja amb més de trenta exposicions, entre individuals i col·lectives, abarcant l’oli, el gravat i la il·lustració.

Paula Bonet, pintant a Gnomo. Font: Entre Parèntesi

Ens la trobem dins de l’aparador de Gnomo, una innovadora tenda de Russafa, està donant llibertat als seus rotuladors posca i donant-li caire de conte amb un espill i animalets de bosc, d’ací a un mes la tancaran dins de l’aparador i estarà un dia dibuixant. Paula ja ha decorat tres restaurants en València, un per la zona de Juan Llorens, un per la zona del Mestalla i un per la zona del Mestalla nou. També ha decorat una tenda de roba en Itàlia, en Bèrgamo, prop de Milà. També aparadors, el de Joan Santa María, que és un perruquer d’ací de Russafa, i el de Cream -espai creatiu, en Barcelona, galeria d’art en la que té actualment una exposició.

De seguida ens posem a xarrar, ens conta viatges, experiències i respon a tot amb ampli somriure i una veu que m’agradaria poder adjuntar a aquest post, dolça i simpàtica i tan apetible com els seus dibuixos. Conscient de que ja li havien preguntat allò impreguntable vaig intentar buscar resposta a qüestions interessants per la seua experiència i perspectiva, i altres tantes preguntes que em vaig permetre pel meu gust personal

Poesia o dibuix? quina pregunta! Paula Bonet gaudeix de les dos disciplines i no les entén separades al seu cas. A l’hora de fer, prefereix el dibuix però gaudeix més llegint que veient imatges. Els dibuixos de Paula Bonet no ixen d’altres imatges sinó de textos, és més sempre intenta mantindre’s un poc aïllada d’altres il·lustradors pareguts per a mantindre el seu estil.

Paula és una àvida lectora, de poesia i de novel·les; quin tipus de lectures inspiren els dibuixos d’aquesta jove artista? Llig per a inspirar-se, els textos que llig els tria perquè s’identifica amb ells, no llegiria un tractat d’ornitologia perquè no s’identifica amb això.  Així la literatura que sol llegir tracta sobre relacions humanes, és molt de persones, de sentiments i de com funcionem… Ens recomana encaridament a l’autora Siri Hustvedt, que la té totalment enganxada, aquesta novel·lista es considerada una brillant exploradora del cervell i de la ment, i la seua última novel·la és ‘El verano sin hombres’.

Paula col·labora amb diferents artistes, tant altres il·lustradors com músics i pintors. Està naixent un moviment multidisciplinari entre joves pintors, músics i il·lustradors? Concretament Paula col·labora en ‘Malatesta records’, discogràfica valenciana en la que treballen artistes com Senior i el cor brutal, Nestor Mir, artistes per als que ella ha fet videoclips, o bé ells van a tocar quan fa una exposició, o fan un concert i ella fa el cartell. Als ulls de Paula Bonet al final, tot veu de tot, s’enriqueix més el resultat final, si n’hi ha música, n’hi ha poesia, n’hi ha il·lustració, són tres coses per una.

Paula Bonet dibuixa a la Shakespeare&co. Font: Paula Bonet

Paula Bonet va estudiar Belles Arts a la UPV, completant els seus estudis amb beques en  Xile i EE.UU, no ha parat fins a aquesta data, sense parar de crear enriquida per totes les experiències viscudes. Entre aquestes experiències es troba dibuixar a la Shakespeare & co, una llibreria parisina, mentre grups com Moriarty tocaven les seues cançons… La vida d’artísta és moure’s i gaudir del que es fa, Paula gaudeix de tot això, no para de renovar-se, i cada estiu va a uns cursets de gravat que s’imparteixen a Urbino, el poble de Rafael, en Itàlia. En una preregrinació continua entre València i Barcelona, Paula Bonet té moltíssims més contes que contar amb les seues imatges, i estem segurs de que açó és el començament i no la culminació.

Podem gaudir d’un poc del seu art a la Sala Russafa, de dijous a dissabte, en el que s’exposa ‘Contes a quatre mans’ en el que col·labora amb Joana Santamans, i que pot ser un pla perfecte en l’encantador entorn de Russafa.

Des d’Entre Parèntesi, li donem un deu a aquesta jove artísta valenciana, hem intentat descriure-vos-la i transmetre-vos la seua sensibilitat i alegria, però és molt díficil escriure en paraules tal bonrollisme i bones vibracions, i soles vos animem a que aneu a les seues exposicions i vos quedeu amb un poquet de Paula Bonet, que és el que ens regala amb cada il·lustració.

Paula Bonet, pintant a Gnomo. Font: Entre Parèntesi

Paula Bonet dibuixa a la Shakespeare&co. Font: Paula Bonet

Júlia Marhuenda Barberà @JMarhuenda

WORKSHOP de POLAROID a la Mirada

Reblogged from La Mirada:

Ha arribat el moment de treure el màxim partit a aquestes precioses càmeres i disfrutar d’un dia de fotografia instantània. Vam  contactar amb el Julián Suárez, un pioner en el món de les Polaroid i ara un pioner de les noves pel·lícules Impossible Project.

Farem fotos segons un tema lliure, intentarem fer una cosa que ens sembla impossible que és fer una panoràmica!

Read more… 226 more words

El reformisme del PP: 100 dies de govern i una vaga general

L’afany reformista del PP, que ha aconseguit tot un rècord durant el seus cent dies de govern, pot resultar encomiable com a mostra d’un Executiu faener i compromés. El que no és tan idílic és que aquest reformisme siga un trage fet a mida per als grans empresaris i magnats de les finances i una mortalla per als drets laborals consolidats al llarg de trenta anys de democràcia.

Més enllà de les xifres, de la sobreestimació o de la negació de la utilitat de la vaga del dijous, existeix un element qualitatiu del que sovint s’obliden la majoria de polítics i de mitjans de (des)informació. I és que la reivindicació col·lectiva d’uns drets fonamentals en perill d’extinció no és una qüestió numèrica.

Pot ser el crit de “Esta reforma la vamos a parar!” fos una exacerbació sindical, pot ser el PP es pense que açò no és més que una anècdota; el que és segur és que l’atur seguirà aumentant gràcies a que mols treballadors seran acomiadats indiscriminadament, sense cap justificació més que el mer capritx i afany lucratiu de l’empresari, i amb un “finiquito” que més bé és almoina. I aquesta tan sols és una de les violacions neoliberals que, decret rere decret, aniran minvant el ja raquític Estat del Benestar.

Bé, fora d’expressions pamfletàries (i per no ferir sensibilitats), una jornada com la de despús-d’ahir hauria d’haver servit, si no per a protestar, almenys per a reflexionar sobre el nostre futur i el de les generacions que, a pesar de ser alienes a la nostra idiosincràsica, hauran de patir (o de gaudir) les conseqüències de la nostra acció, o inacció, com a ciutadans front al poder polític-econòmic. Espere que aquestes fotos us conviden a reflexionar-hi o, almenys, a reafirmar-vos en la vostra postura, siga la que siga.

Cristina Sala i Soler; CristinaSala4

El cinema clàssic, un triomf en els Oscar

El festival de cine hollywoodenc ha consagrat ‘The Artist’ i ‘La Invención de Hugo’ com les preferides d’aquest any

Resulta curiós observar com a l’hora de crear noves modes o una obra d’art recorrem sempre a allò que s’ha fet en èpoques anteriors. D’aquesta manera, l’any 2012 hem vist com els films s’han remuntat a l’origen del cinema sonor i del cinema amb efectes especials, que foren dues fites molt importants en la seua història.

The Artist ha rebut la majoria dels premis importants: a la millor pel•lícula, al millor director( Michel Hazanavicius), al millor actor (Jean Dujardin) mentre que La Invención de Hugo ha obtingut els de caràcter tècnic (fotografia, so i edició de so i, efectes especials).

The Artist, per als que no hagueu gaudit d’aquesta meravella en blanc i negre, narra la història de dos personatges entranyables. L’un (Georges Valentin) es veu desconcertat amb els canvis que s’estan produint a l’àmbit filmogràfic, mentre que l’altra (Peppy Miller) viu un ascens vertiginós gràcies a que esdevé en una estrella del cinema sonor.

En aquest joc de contrapesos, Peppy intentarà reequilibrar la balança ajudant al que la va introduir en el món del cinema, però no li resultarà gens fàcil. Encara que aquest siga un aspecte més psicològic que no cinematogràfic, l’evolució emocional de Georges retrata amb gran mestria el comportament de l’ésser humà quan es veu ferit en el seu amor propi, perd el rol que ha ocupat sempre i sent que no té lloc al món.

Es tracta d’una pel•lícula emotiva i divertida, però allò que més destaca són sense dubte, les característiques formals d’aquest tipus de filme. L’absència de so fa que les imatges i l’expressivitat dels personatges siga fonamental, fet que apropa molt la seua interpretació a la dels actors teatrals i permet una fusió entre aquests dos arts.

L’escenografia es completa amb una banda sonora que reflexa els estats d’ànim dels personatges i recorda el fil musical típic dels inicis del cinema. És per això que The Artist ha sigut també premiada per la seua música. Hollywood s’ha fet l’ullet a  sí mateix.

Pentinats ondulants, barrets, llargs penjolls, maquillatge acurat, celles perfilades, llunars sortits no se sap d’ on… tots aquests elements evoquen l’estilística de l’època (els anys 20) i converteixen The Artist en la guanyadora del premi al millor vestuari. Aquest estil també el trobem en Midnight in Paris. Sembla que la mirada al passat està en voga aquest any.

El ball cobra una importància especial en una pel•lícula on la paraula no és un mitjà adient per a expressar sentiments. La boja manera de ballar de Peppy Miller (Bérénice Bejo) és la que la condueix en certa manera a la fama i la que li ofereix una oportunitat per a salvar al seu company.

L’altra protagonista dels Oscar, la cinta de Martin Scorsese, ret homenatge a l’ home que va veure en el cinema una manera de fer realitat l’expressió més meravellosa del nostre subconscient. Els somnis.

Hugo passarà tota la pel•lícula intentant descobrir el missatge secret que amaga l’autòmat que li deixà el seu pare, amb el suport de la seua inseparable amiga Isabel, que l’ajudarà a burlar el malèvol vigilant de l’estació, un personatge prou particular i que aportarà tensió a la trama de la pel•lícula.

Fou a través de la introducció dels efectes especials, intrínsecs hui dia en qualsevol producció cinematogràfica, com Méliès aconseguí donar cabuda a les fantasies més rocambolesques de l’ésser humà, que després serien admirades pels autors surrealistes. Aquest parisenc combinà tècnica, il•lusionisme i teatre per donar forma al seu art i visqué un llarg procés d’experimentació que ha deixat un legat imprescindible per al sèptim art. Tal i com es mostra a la pel•lícula, el seu centre de creació fou l’estudi que construí en 1897, el primer equipat amb laboratoris i equipaments de tot tipus per a fer cinema. La tècnica del color sorgí a aquest indret, on es pintava amb aquarel•la fotograma a fotograma.

Són moltes les imatges destacables de la pel•lícula i les raons per a condedir-li el premi a la millor fotografia. Tant les que fan referència a la vida i obra de Méliès, com les que capturen els moments més crucials en l’aventura d’Hugo -sempre amb l’emblemàtica París de fons- tenen una gran força expressiva.

La bibliofília de Méliès, que el va dur a adaptar diverses obres literàries, com és el cas de Viatge a la Lluna, de Julio Verne, també queda reflectida en aquest homenatge i serà un engranatge important en la trama, desvelar quin seria fulminar el misteri d’aquesta.

Més enllà de l’oda al cinema clàssic, podem destacar que en ambdues pel•lícules es narra la decadència d’un personatge desplaçat en el temps degut als canvis que es produeixen al Sèptim Art. Els dos Georges (Valentin en el cas de The Artist, i Méliès en el de La invención de Hugo) patiran una pèrdua d’identitat i de confiança en sí mateixos, i sols les recobraran quan els personatges del seu entorn s’esforcen per demostrar-los la seua vàlua.

Aquests llargmetratges combinen, doncs, el to decadent que tan agrada als francesos amb la història de superació personal que triomfa als EE.UU. Pot ser ens trobem front a una tregua cultural. El cinema francés i l’americà, sempre presentats com adversaris, apareixen ací combinats. Pot ser siga un pas cap a la hibridació cultural- i la reconciliació-.

Mònica Marhuenda Micó @miramiralls

Llana d’usar i tirar

Hi havia una vegada una xiqueta innocent, anomenada Lizzy, que va créixer a un xicotet poble dels Estats Units, de no més de 3.000 habitants. Des de ben menuda somiava amb ser cantant, i els seus pares es meravellaven amb la veu, captivadora i sensual, que posseïa. Amb 18 anys, perseguint la seua vocació, Lizzy s’escapà a Nova York per a llaurar-se un nom i un camí, per a que el món se n’adonara del seu talent. Els inicis no foren fàcils, de bar en bar cantant on la deixaven, fins que les càlides mans d’un productor musical es posaren sobre ella. El primer intent, no obstant, no fou el que s’esperava: de tant alternatiu, no el va escoltar ni ella. Però no passa res, dels fracassos s’aprèn, i Lizzy seguí intentant-ho fins que un dia, una companyia multinacional trucà a les seues portes.

Quina emoció, quina alegria! Per fi la oportunitat que tant de temps havia esperat. Però… un moment. I eixos llavis? Que lletjos, no? I mira-la, que mal vestida que va. Com et deien, Lizzy? Quin nom més comú i avorrit! Si vols venir amb nosaltres, haurem de fer alguns canvis. Sí, sí, el que faça falta! Estàs segura? Sí, el que calga. D’acord. Doncs bé, demà t’espera una injecció de silicona, i et buscarem un nou assessor d’imatge. I què fem amb el nom? Deixa’m pensar… a partir d’ara seràs… Lana del Rey!

Menuda història, no? Així es pot resumir, a grans trets i amb grans omissions, la vida de Lana del Rey fins arribar al personatge que hui aclapara tots els fòrums de debat. Qui no parla d’ella, o com a mínim ha sentit parlar, viu en una dimensió musical paral•lela. Per sort o per desgràcia.

Lizzy Grant vs. Lana del Rey

El fenomen Lana del Rey es va iniciar l’estiu passat amb una cançó que ella mateixa va penjar a Youtube titulada Video games. Ràpid com la pólvora, el vídeo obtingué milers de visites i els mitjans de comunicació començaren a crear altíssimes expectatives sobre ella: Lana serà la estrella del 2012, una nova diva musical, un fenomen irrepetible, una veu màgica, i totes les possibles frases buides que se vos ocorren.

Però les bombolles, tant prompte com s’unflen es poden punxar. I a partir del directe de Del Rey al programa nord-americà Saturday night live, les coses han anat de mal en pitjor. Un directe… anem a dir millorable (siguem benvolents), amb una veu que fora de l’estudi de gravació sona tremolosa i massa greu, i amb una clara falta de seguretat sobre l’escenari: no sabia ni com moure’s, feta un manoll de nervis.

Els integristes del moderneo afilaren les seues plomes i la posaren a parir sense miraments, quan pocs mesos abans la saludaven com el messies salvador del pop indie. A estes altures, ja ningú parlava de la qualitat de les cançons: quan el seu segon CD es publicà, les “crítiques” es limitaven a burlar-se de les seues pintes i dels morros siliconats, a acusar-la de ser un producte prefabricat pels productors i managers, de no tenir personalitat i ser una marioneta en mans d’agressives campanyes de màrqueting.

El més interessant, quasi més que l’artista en sí, és veure com els mitjans de comunicació reaccionen davant aquests casos. A la mínima que algun cantant despunta, no tenen objeccions en elevar-lo a l’Olimp de les grans promeses; i quan les expectatives no es compleixen al 100%, el tiren al fem amb la mateixa rapidesa. No hi ha lloc per a la reflexió, per a escoltar tranquil•lament un disc i buscar els matisos: si a la primera no convenç, és una merda i punt. I a buscar un altre a qui devorar.

Està prou clar, al menys per a mi, que Lizzy Grant no està a gust amb el personatge que uns altres li han creat. És per això que es mostra tant incòmoda i insegura sobre els escenaris, i en les entrevistes solta respostes que porta de casa i no són naturals. Però, si escoltes el seu disc sense prejudicis, trobaràs un grapat de molt bones cançons, plenes de sensualitat, amb lletres colpidores i una veu preciosa. No és una artista original, però caldria preguntar-nos si la culpa és seua, dels productors que la van empentar a ser així o dels blogs i revistes que t’exigeixen cridar l’atenció per a després no donar-te l’oportunitat de créixer. Si podrà o no sobreposar-se a aquesta onada d’odi exacerbat, dependrà de si es capaç de buscar el camí de l’autenticitat més enllà de l’envoltori. Esperem que sí.

“No tengo tanto que decir. No soy tan cool. Hay días en los que simplemente me gustaría acabar conmigo” (Lana del Rey)

Josep Climent @josclimar

El Botànic es solidaritza amb la infantesa palestina

El Jardí Botànic de la Universitat de València acull l’exposició “On està la meua pilota? Infància a Palestina”, una mostra de la situació de la societat palestina centrada en el dia a dia dels més menuts als campaments de refugiats.

Els protagonistes de l’exposició són dibuixos realitzats per xiquets i xiquetes palestins als campaments organitzats pel Centre de Tractament i Rehabilitació per a Víctimes de la Tortura (TRC) a Cisjordania.

Les armes de foc, els tancs i els soldats, així com els barrots, els murs i el filats de les presons israelianes, són una constant en les obres exposades. Els seus autors, encara que no passen dels tretze anys, coneixen la violència armada de primer mà.

Però a les seues creacions també s’endivina un caràcter combatiu i nacionalista arrelat en la consciència dels palestins des de menuts. Els elements que demanen llibertat i justícia per a Palestina es presenten, doncs, com un tret natural d’un poble que viu refugiat dins el seu propi territori.

La plataforma Cau d’Infants, que co-organitza aquesta exposició, ha volgut denunciar així la mancança de drets que pateixen els xiquets i xiquetes palestins. Per fer més palès, si cap, el caire reivindicatu d’aquesta col·lecció, també s’inclouen fotografies dels campaments de xiquets refugiats, textos explicatius de la simbologia combativa palestina, testimonis audiovisuals de víctimes de la repressió israeliana i mapes que mostren la imposició de l’Estat d’Israel sobre territori palestí al llarg de l´últim segle.

L’exposició seguirà oberta a la sala Estufa Freda del Jardí Botànic fins al 22 d’abril.

Cristina Sala i Soler; @CristinaSala4

LÍßIDO de Conrad Roset

L’artista català Conrad Roset està en el punt de mira de l’avantguarda actual, ha portat la seua última col·lecció per mig món (San Francisco, Londres, Madrid, Oporto, Cabo Verde) i sumant. Per als seguidors de revistes i publicacions d’art és un imprescindible en les llistes dels que més agrada.

El dijous passat 8 de març, Roset va estrenar a la galeria d’art modern Artevistas la seua nova història, Líßido. Sí, la seua nova història, i es que les seues il·lustracions són com fotogrames d’historietes intimistes, per exemple aquella xica solitaria que somiava en la lluna (o això és el que jo pense quan les deguste). Perquè LÍßIDO, amb ß (beta)?: LIBIDO (deseo, pulsión, lascivia, lujuria, deseo sexual) + LIVIDO (pálido, demacrado, descolorido, violáceo, apagado, blanco).

Roset ens apropa, des de la senzillesa, al cos de la dona en totes les seus formes, amb un traç sensual i amb línies netes. Després de  provar a donar vida a les seues muses sobre fusta, i a dibuixar-les amb els colors més vius de l’aquarel·la, aplega aquesta col·lecció, pot ser la més allunyada del que ha fet fins ara.

LÍßIDO és una de les interpretacions més romàntiques i sensuals de Conrad Roset, predominen els contrasts entre blancs i negres i lleus tocs violacis. Utilitzant la tècnica de la tinta xinesa, Roset, dona forma a aquestes muses, que segons la prestigiosa publicació lamono magazine evoquen directament a l’artista expressionista austríac Egon Schiele.

Conrad Roset  amb una fórmula magistral: naturalitat sense censures, triomfa amb les postures desgarbades i les mirades pícares.  Aplega de manera elegant amb un reflexe fidel de la moderna actual, aquella que camina per casa amb bragues florejades i melena despentinada.

Des d’entreparèntesi us el recomanem de totes les maneres possibles, gaudiu d’aquest nou artista i si teniu la sort de poder viatjar a la meravellosa Barcelona visiteu LÍßIDO i sentiu les pulsions de l’art que en aquesta ciutat s’integra i naix a cada pas.

Podeu fer una ullada a aquesta col·lecció en aquesta galeria d’imatges. També la podeu trobar a la pàgina oficial de Conrad Roset en Facebook, així com totes les notícies sobre aquest artista.

PD: Què tal un poc de The Smiths o Florence + The Machine per a amenitzar un dissabte solejat?

Júlia Marhuenda Barberà @JMarhuenda

Llibertat

Jonathan Franzen, escriptor i assagista nord-americà de 51 anys, ha necessitat només quatre novel•les per convertir-se en un dels grans novel•listes americans segons els crítics. Etiquetes a banda -que molts cops confonen més que altra cosa- Franzen s’ha coronat amb Llibertat (Freedom) la seua quarta novel•la, que l’ha portat a ser portada del Time (feia 10 anys que un escriptor no apareixia en primera plana a aquesta revista) i a liderar les vendes de llibres a Estats Units durant setmanes. Açò últim segurament siga gràcies a dos afroamericans: Oprah Winfrey, la famosa presentadora que va recomanar Llibertat al seu programa; i el president Barack Obama, que va demanar un exemplar abans que la novel•la arribara a les llibreries. Una publicitat immillorable per començar.

En principi, quan lliges la contraportada no hi ha cap ganxo argumental que t’incite a pensar que serà un gran llibre (la història d’una família de classe mitjana durant dècades? Mai se m’haguera ocorregut…). Però en la literatura, com en qualsevol expressió artística, el secret no està en el què sinó en el com: la forma de narrar és el que fa de Llibertat una novel•la tant especial. Franzen combina amb molt d’encert el drama i la comèdia, però no com a dos estils diferenciats: els fon i crea una narrativa agredolça, on els moments més baixos dels personatges (més de la meitat pateixen depressió en algun moment de sa vida) són observats amb humor, i de les anècdotes més absurdes surt l’angoixa vital dels protagonistes.

Perquè, sens dubte, si Llibertat té quelcom a destacar és la riquesa dels personatges. Cadascun d’ells donaria per escriure una altra novel•la igual de bona, perquè la seua complexitat és immensa. A simple vista semblen uns malparits: s’amarguen l’existència els uns als altres, estan abstrets en el seu dolor i són incapaços de perdonar-se. Però l’acurada descripció de les seues emocions t’obliga a empatitzar fins i tot amb les actituds més incomprensibles. Tots actuen segons una lògica i llegint aquesta novel•la te n’adones de la inabastable quantitat d’emocions que som capaços de sentir al mateix temps.

He intentat trobar-li algun defecte al llibre per aparentar una major objectivitat, però si he de ser sincer per a mi és perfecte. Perfecte perquè parla d’una densitat de temes i emocions molt extensa, amb un llenguatge àgil i fluid. Perfecte perquè t’enganxa gràcies als personatges i no a la trama: vols saber més d’ells, anar descobrint-los a capes, i no pots parar fins arribar al final. Perfecte perquè, si eres capaç de transcendir la història, veuràs com Llibertat és un llibre que ens defineix a tots, en un moment o altre de la nostra vida, i veure’t reflectit en les pàgines d’un llibre no té preu.

Josep Climent @josclimar