L’Albufera, un aiguamoll d’incerteses

¿Serà possible tornar a veure l’Albufera com era abans? “No”. Amb aquesta contundència s’expressa Toni Selma, un pescador de 69 anys d’edat, fill de pescador, que ha passat tota la seua vida lligat al destí del llac i que ara és jurat de la Confraria de Pescadors de Catarroja. Aquesta visió tan pessimista del futur de l’Albufera, encara que no nega els progressos assolits durant els anys d’existència del Parc Natural, és el resultat d’haver viscut en carn pròpia el procés de degradació de la llacuna i de comprovar, dia a dia, com encara queden molts caps solts pel que fa a la recuperació d’un dels espais naturals més emblemàtics de tot el País Valencià.

La llacuna i alguns dels canals de l'Albufera observats des del Tancat de la Pipa.

La llacuna i alguns dels canals de l’Albufera observats des del Tancat de la Pipa.

L’Albufera de València és un aiguamoll que ha conviscut des de fa segles amb l’ésser humà, que l’ha modelat a través, fonamentalment, del cultiu de l’arròs i la pesca tradicional, entre altres activitats. Al llarg de la major part de la vida de l’Albufera, aquesta convivència fou sostenible i favorable per als dos agents, medi ambient i ésser humà, que establiren una relació simbiòtica. Però amb l’arribada dels anys 70 del segle passat la balança s’inclinà a favor de l’explotació humana del medi, que no pogué fer front per si soles al pes que açò implicava.

Un dels principals factors que provocaren aquest desequilibri durant la dècada de 1970 fou un desenvolupament industrial desordenat en l’àrea metropolitana de València en un moment en el que no es tenia la suficient consciència mediambiental com per a comprendre la nocivitat de les aigües residuals derivades de l’activitat industrial, que es vessaven sense cap control a l’Albufera. A més, aquesta industrialització promogué l’arribada d’immigrants des d’altres punts del país en busca de feina i d’unes millors condicions de vida, la qual cosa incrementà els vessaments d’aigües residuals urbanes fins a un punt difícilment assumible per un espai natural com aquest.

Port de Catarroja.

Port de Catarroja.

L’augment de la importància econòmica del sector secundari també provocà que la indústria agroalimentària, que fins eixe moment duia a terme unes pràctiques poc agressives amb el medi ambient, hagués d’adaptar-se al ritme d’activitat de la indústria. Això suposà l’abandonament de l’agricultura tradicional per part dels llauradors de l’Albufera a favor d’una agricultura intensiva, la qual cosa implicava el canvi de la tracció animal a la mecànica per tal d’accelerar el procés de conreu de l’arròs i la utilització d’insecticides i pesticides sobre els camps, que abans havien funcionat com a filtre verd natural de les aigües del llac, per tal d’assegurar les collites.

Per últim, l’oberturisme del règim franquista i la promoció del turisme de “sol i platja” convertiren la zona de l’Albufera en un espai idoni, climàtica i geogràficament, per a l’explotació urbanística. Així doncs, durant aquest període s’intensificà la construcció d’apartaments de segona residència i d’altres infraestructures destinades a la potenciació del turisme, com poden ser carreteres o passejos marítims, sense tenir en compte cap criteri que avaluara l’impacte d’aquestes edificacions sobre el medi ambient. Aquestes actuacions s’estengueren, fins i tot, a les àrees més properes o inclòs inserides dins de l’Albufera, la qual cosa destruí el cordó dunar natural que protegia tant a l’ecosistema com als camps de cultiu dels temporals marítims i l’acció erosiva del vent i la sal.

Barques durant el Dia Mundial de les Zones Humides.

Barques durant el Dia Mundial de les Zones Humides.

Aquesta degradació feu que l’any 1986, en un intent per frenar la destrucció d’aquest espai natural, el govern autonòmic declarara l’Albufera com a primer Parc Natural del País Valencià. El fet que la necessitat de frenar la degradació fos la raó de promoure aquesta figura de protecció –i no el mer fet de protegir-lo front a possibles agressions, com sol passar en la majoria dels casos– és, segons José Segarra, dinamitzador del Parc Natural de l’Albufera des de 1999, una de les raons que fan particularment complexa la gestió d’aquest espai, ja que la primera part d’existència del Parc es centrà més en tasques d’obstaculitzar la degradació que no de recuperació pròpiament dita.

Així i tot, avui dia, l’Albufera segueix sumida en la incertesa sobre el seu devenir, doncs ha de fer front tant a vells problemes enquistats com a altres de nous, com són: la contaminació de les aigües, la introducció d’espècies exòtiques, la proximitat i les ingerències de les infraestructures humanes construïdes al llarg de la seua existència o la conciliació d’interessos entre els qui viuen en l’Albufera –ciutadans dels municipis que la composen, llauradors i pescadors– les administracions, els gestors del Parc i les associacions ecologistes i conservacionistes, entre d’altres. És per tot això que els pescadors de Catarroja es mostren escèptics sobre el futur d’aquest espai natural en el que, asseguren, “està tot a mig fer”.

Sala i Soler, Cristina@CristinaSala4

El gran problema de l’Albufera

El gran problema de l’Albufera, segons Antonio Hervás, Segon Jurat de la Confraria de Pescadors de Catarroja, és l’aigua. “Ací arriben les almoines”, assegura aquest pescador, en referència a la reducció de les aportacions hídriques de la Sèquia Reial del Xúquer que, d’acord amb Joan Llinares, president de l’associació ecologista AE-Agró, “s’han reduït a la mínima expressió, quan pràcticament no arriba a res”.

Aigua d'un dels canals de l'Albufera.

Aigua d’un dels canals de l’Albufera.

Aquest riu, que abans abocava suficient aigua a l’Albufera com per a que els llauradors regaren els camps i el llac renovara les aigües, ha vist significativament minvat el seu cabdal des dels anys 80 del segle passat, quan es començà a desenvolupar l’agricultura de regadiu a la zona oriental de Castella la Manxa. Així doncs, des de llavors els agricultors de l’Albufera han hagut d’aprendre a gestionar més eficientment els recursos hídrics que els arriben i, en conseqüència, ja no alliberen molts dels sobrants d’aigua que abans abocaven a les sèquies que arriben al llac.

Segons José Segarra, dinamitzador del Parc Natural des de 1999, la gestió de l’aigua és un dels principals factors de complexitat en la gestió del Parc Natural, doncs suposa conciliar els interessos de quatre administracions diferents. Per una banda, la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, depenent de Ministeri de Medi Ambient, que decideix la quantitat d’aigua que es desembassa. D’altra, les Comunitats de Regants, que són les propietàries dels canals i les sèquies i que gestionen l’aigua que els arriba en funció de les necessitats del conreu de l’arròs. Després està l’Ajuntament de València, titular de la cubeta del llac, i per últim, la Junta de Desaigües de l’Albufera, que decideix quan obrir les comportes de les goles que connecten el llac amb la mar per a renovar l’aigua de la llacuna després de la sega de l’arròs.

D’acord amb Segarra, els gestors del Parc Natural no tenen més competències en aquesta matèria que la de “intentar coordinar a totes eixes administracions a efectes mediambientals”. Per la seua banda, Mario Giménez, delegat de SEO/BirdLife en la Comunitat Valenciana, considera que el problema de la gestió de l’aigua és que s’està executant “única i exclusivament en funció dels interessos dels agricultors, de les comunitats de regants” i defèn que, si es fera d’altra manera, la gestió dels recursos hídrics i els interessos dels agricultors podrien ser totalment compatibles.

Barques eixint de la llacuna principal de l'Albufera.

Barques eixint de la llacuna principal de l’Albufera.

A aquest conflicte d’interessos entre els llauradors i els ecologistes cal sumar el que es produeix entre la Junta de Desaigües i els ciutadans del Saler i el Perellonet, que cada estiu es queixen de que l’obertura de les comportes de les goles deixa les seues platges plenes de deixalles i amb un aspecte verdós i espumós. Segons Lucía Moreno, biòloga i tècnica del Tancat de la Pipa, “no deuria d’haver problema de platges i de incompatibilitat d’una llacuna que tinguera aigua de bona qualitat”, de manera que situa el focus del problema, novament, en la contaminació de les aigües

D’altra banda, l’altra principal font de renovació d’aigua de l’Albufera, els ullals, estan taponats pràcticament en la seua totalitat i no suposen més que una aportació mínima en comparació a la que suposaven en el passat. Així i tot, Segarra manté l’esperança en aquests brolladors d’aigües subterrànies i assegura que s’han convertit “en un dels últims reservoris on s’ha refugiat una fauna i una flora que a la resta del Parc ha desaparegut per la contaminació de les aigües”.

La llacuna de l'Albufera vista des d'una barca.

La llacuna de l’Albufera vista des d’una barca.

Per això, des de la direcció del Parc Natural, s’ha promogut un pla de recuperació d’ullals que consisteix en localitzar-los i comprar els arrossars que els envolten per a desenterrar-los i crear un cordó perimetral per a evitar la interferència amb les aigües contaminades, però de manera que vagen realitzant una aportació constant d’aigua neta a la resta de l’ecosistema

Altres accions que s’han dut a terme al llarg dels anys d’existència del Parc en matèria hídrica han sigut la construcció i ampliació de tot un circuit de depuradores i basses de decantació al voltant de l’Albufera, així com la instal·lació de filtres verds, l’eliminació dels embornals i un major control sobre els vessaments d’aigües residuals, plaguicides i altres compostos contaminants.

En aquest sentit, Segarra assegura que tota l’acció en conjunt sobre l’aigua està donant uns paràmetres que mostren “una situació més favorable a la de fa uns anys”. Per la seua banda, els pescadors de Catarroja, encara que coincideixen en que la qualitat de l’aigua ha millorat, asseguren que els ullals no són la solució, que encara es produeixen vessaments de residus i compostos contaminants i que el circuit de depuradores no està ben acabat, així com que l’aigua resultant no és bona per a abocar-la a l’Albufera sense que passe abans per un filtre verd degut a la seua alta concentració de nitrats i fosfats.

Sala i Soler, Cristina; @CristinaSala4

Què és l’eutrofització?

L’eutrofització és un procés mitjançant el qual els cianobacteris més tòxics i difícils d’eliminar prenen protagonisme en la composició de les microalgues d’un ecosistema i, com a conseqüència, acaben amb la vegetació aquàtica típica d’aquest. Llavors, les espècies que depenen molt directament d’aquesta vegetació, bé com a aliment o bé com a hàbitat, també desapareixen i es desestabilitza tota la xarxa tròfica.

Un dels canals de l'Albufera.

Un dels canals de l’Albufera.

En el cas de l’Albufera, l’alta concentració de nutrients -nitrats i fosfats- que provoquen aquest fenòmen s’ha vist potenciada per la reducció de les aportacions hídriques del Xúquer i la conseqüent falta de renovació de les aigües. El problema de l’eutrofització s’ha incrementat, a més, des que la UE prohibí als llauradors cremar la palla restant de la sega de l’arròs, de manera que la deixen podrir quan inunden els camps en lloc de retirar-la o incorporar-la al sòl mitjançant el fangueig, ja que la putrefacció de la palla origina aquestes substàncies.

Així i tot, Joan Llinares, president d’AE-Agró, es mostra a favor d’aquesta normativa europea, ja que la crema de la palla provocava molts problemes sanitaris en els pobles cap on anava el fum resultant, però pensa que el cicle no està ben tancat i sosté que la palla deuria retirar-se i aprofitar-se com a biomassa per a generar energia elèctrica.

Sala i Soler, Cristina; @CristinaSala4

Dos són multitud

Cines Babel, onze menys quart de la nit, un dijous a València. @JMarhuenda i servidor arribem mig ofegats a la taquilla, hem hagut de fer un sprint per no arribar tard a la projecció de l’última pel•lícula de David Trueba. Entrem a la sala, menuda, ambient acollidor i poques butaques. Estem sols i ens dediquem a fer-nos fotos com si tinguérem 10 anys (a alguns ens costa superar l’edat del pavo). Als pocs minuts s’apaguen les llums i, sense tràilers ni res, els títols de crèdit desfilen per la pantalla. Comença Madrid 1987.

Madrid 1987 (no cal situar el context, veritat?) conta la història de Miguel (José Sacristán), un venerat articulista i escriptor, i la seua trobada amb una jove estudiant de periodisme (María Valverde) que l’ha entrevistat. Un encontre que acaba amb els dos personatges nus i tancats en un bany durant un cap de setmana sencer. Com han arribat fins ací, no vos ho contarem que tampoc volem fer spoilers a ningú.

Podríem definir Madrid 1987 com una obra de teatre filmada ja que el 80% del metratge es basa en les conversacions de Miguel i Ángela, tancats en un vàter de 5 metres quadrats. La metàfora és òbvia: la nuesa física dóna pas a la nuesa de l’ànima, i tots dos acaben mostrant a l’altra persona els seus anhels i desitjos, confessant els més íntims secrets i intercanviant opinions sobre la vida i la mort.

L’enfrontament generacional és la base del guió. Miguel, bregat en mil batalles, cínic i desencantat amb el present; Ángela, l’estudiant de periodisme, ingènua i idealista, amb tota una vida per descobrir. La pel•lícula és un continu xoc de perspectives, i funciona gràcies al talent dels dos actors. Ha de ser molt complicat sostenir una pel•lícula d’hora i mitja només amb la teua presència, però tant José Sacristán com María Valverde estan magnífics, són un contrapunt perfecte l’un de l’altre.

Madrid 1987 té una gran densitat d’idees: es parla de literatura i filosofia, de l’amor i el pas del temps, i en alguns moments et satures amb tant de parloteig. No obstant, el resultat final és molt estimulant per a l’espectador. No és una pel•li entretinguda en el sentit més hollywoodiense de la paraula; potser fins i tot t’avorrisques mentre la veus. Però és una d’eixes obres que es queda durant uns dies al teu cap, i et sorprens quan de sobte comences a pensar sobre el que va dir tal o qual personatge, a pegar-li voltes a aquella escena o a reflexionar sobre què significa eixe final. I només per això, ja val la pena pagar una entrada, no cregueu?

Josep Climent @josclimar

Recordem Guernica amb el reporterisme de guerra d’Steer

Des d’Entre Parèntesi volem memorar la història, els esdeveniments que han marcat el nostre temps i que mereixen ser recordats per a tancar la ferida tan difícil de curar que deixà la Guerra Civil espanyola. Un dia com aquest, fa 75 anys, la població de Guernica va ser bombardejada i arrasada per aviació alemanya, convertint-se en un dels conflictes més sagnants d’aquesta guerra i pot ser el més emotiu per la destrucció d’un poble sancer.

La nostra visió sobre Guernica és allò que em pogut estudiar a història al llarg de la nostra vida; però n’hi ha moltíssimes mostres i expressions artístiques que versen sobre aquella tràgica nit, una de les més reconegudes és la meravellosa obra d’art Guernica, que Picasso va regalar a la humanitat. En aquest quadre el dolor, el sofriment i la desolació et travessen sense pietat al gaudir aquesta genialitat cubista.

Però i la història contada del conflicte? la millor crónica sobre Guernica es va escriure durant eixos dies pel corresponsal anglés de The Times, George Steer, la crónica The Tree of Gernika (la crónica en PDF). Aquest relat sobre el bombardeig de Guernica pot ser va tindre el impacte polític més important cap a l’exterior sobre la Guerra Civil, de tots els articles dels corresponsals extrangers.

Steer veia el periodisme com un vehicle per a exposar i per a combatre els horrors del feixisme. “Un periodista és un historiador dels fets de cada dia, i té una obligació amb el seu públic”. Aquest periodista, mantingué que l’objectiu del bombardeig era desmoralitzar la població civil i destruir la raça basca.

Altres corresponsals, que van viure la Guerra Civil i van coneixer al valent George Steer, com és el cas de James Cable:  consideraven que The Tree of Gernika “era una obra de compromís apassionant, una justificació vívida conmovedora i emocional del nacionalisme basc una perspicaç, però esbiaixada anàlisi de les circumstàncies, causes de la seua derrota, una advertència urgent als seus propis compratiotes de la ira que s’acosta”.

A aquest genuí document, Steer reflexa la fragilitat del poble basc davant d’un atac tan brutal, i la força dels mateixos per a aixecar-se i ixir endavant. En un fragment de la crónica és recull un fascinant retrat sobre ells : “Al cap i a la fi, els bascos eren un poble petit, i no tenien gaire armes ni avions, i no van rebre cap ajuda estrangera, i eren terriblement senzills i honestos i poc hàbils en el conflicte armat; però al llarg d’aquesta dolorosa guerra civil van mantenir ben alt el llistó de la humanitat i la civilització. No van matar, o torturar, o en cap sentit es van divertir a costa dels seus presoners. En les circumstàncies més cruels van defensar la llibertat d’expressió i de fe. Van complir escrupolosament totes les lleis, les escrites i les no escrites, que imposen en l’home un cert respecte pel seu veí. No van fer ostatges; van respondre als métodes inhumans d’aquells que els odiaven amb la protesta, res més. En la mesura què és possible en temps de guerra, van dir la veritat i van mantenir les promeses”.

George Steer va morir set anys deprés en Birmania, on conduia un jeep de l’exercit. Morí a la lluita per mostrar la realitat, per contar la veritat i informar al món en temps de guerra.

Aquest és el nostre homenatge a Guernica, recomanar The tree of Gernika i recordar un poble que lluità, en paraules de Steer, “per la tolerància i la discussió lliure, la tendressa i la igualtat”.

Altra obra que recomane personalmentm, i que uneix periodisme i Guerra Civil és Idealistes sota les Bales, de Paul Preston. Aquest recull de històries sobre els grans reporters de guerra que lluitaren per informar de la nostra Guerra Civil ens mostra la passió per la veritat i la humanitat en aquells corresponsals extrangers que van agafar per obligació fer reflexionar al món i fer actuar als seus governs per a canviar el romb del conflicte que trencà Espanya.

Per últim, una cita del reporter de guerra George Matthews:

” Tots aquells que vam viure la Guerra Civil Espanyola ens hi sentíem profundament lligats emocionalment… Sempre vaig sentir la falsetat i la hipocresia d’aquells que afirmavem que ells eren imparcials i l’estupidesa absoluta, d’editors i lectors que exigien objectivitat o imparcialitat als corresponsals que escrivíem sobre la guerra… condemnant el partidisme es rebutgen els únics factors que importen de debó: l’honestetat, la comprensió i la meticulositat”.

Júlia Marhuenda Barberà, @JMarhuenda

Un poquet de Paula Bonet

Un il·lustrador com a tal explica coses, la gràcia està en de quina manera ho fa, com desenvolupa les idees, quines són eixes idees, què vol transmetre l’artista, què evoca finalment i com arriben aquestes genialitats a les nostres impressionables ments.

Paula Bonet és una jove il·lustradora valenciana que al finalitzar els seus estudis de Belles Arts va acabar dedicant-se a la docència com a professora de literatura a un institut. Enamorada del dibuix i les lletres, Bonet és única donant forma a la unió entre tinta xina, galtes vermelles i versos romàntics. Conta ja amb més de trenta exposicions, entre individuals i col·lectives, abarcant l’oli, el gravat i la il·lustració.

Paula Bonet, pintant a Gnomo. Font: Entre Parèntesi

Ens la trobem dins de l’aparador de Gnomo, una innovadora tenda de Russafa, està donant llibertat als seus rotuladors posca i donant-li caire de conte amb un espill i animalets de bosc, d’ací a un mes la tancaran dins de l’aparador i estarà un dia dibuixant. Paula ja ha decorat tres restaurants en València, un per la zona de Juan Llorens, un per la zona del Mestalla i un per la zona del Mestalla nou. També ha decorat una tenda de roba en Itàlia, en Bèrgamo, prop de Milà. També aparadors, el de Joan Santa María, que és un perruquer d’ací de Russafa, i el de Cream -espai creatiu, en Barcelona, galeria d’art en la que té actualment una exposició.

De seguida ens posem a xarrar, ens conta viatges, experiències i respon a tot amb ampli somriure i una veu que m’agradaria poder adjuntar a aquest post, dolça i simpàtica i tan apetible com els seus dibuixos. Conscient de que ja li havien preguntat allò impreguntable vaig intentar buscar resposta a qüestions interessants per la seua experiència i perspectiva, i altres tantes preguntes que em vaig permetre pel meu gust personal😉

Poesia o dibuix? quina pregunta! Paula Bonet gaudeix de les dos disciplines i no les entén separades al seu cas. A l’hora de fer, prefereix el dibuix però gaudeix més llegint que veient imatges. Els dibuixos de Paula Bonet no ixen d’altres imatges sinó de textos, és més sempre intenta mantindre’s un poc aïllada d’altres il·lustradors pareguts per a mantindre el seu estil.

Paula és una àvida lectora, de poesia i de novel·les; quin tipus de lectures inspiren els dibuixos d’aquesta jove artista? Llig per a inspirar-se, els textos que llig els tria perquè s’identifica amb ells, no llegiria un tractat d’ornitologia perquè no s’identifica amb això.  Així la literatura que sol llegir tracta sobre relacions humanes, és molt de persones, de sentiments i de com funcionem… Ens recomana encaridament a l’autora Siri Hustvedt, que la té totalment enganxada, aquesta novel·lista es considerada una brillant exploradora del cervell i de la ment, i la seua última novel·la és ‘El verano sin hombres’.

Paula col·labora amb diferents artistes, tant altres il·lustradors com músics i pintors. Està naixent un moviment multidisciplinari entre joves pintors, músics i il·lustradors? Concretament Paula col·labora en ‘Malatesta records’, discogràfica valenciana en la que treballen artistes com Senior i el cor brutal, Nestor Mir, artistes per als que ella ha fet videoclips, o bé ells van a tocar quan fa una exposició, o fan un concert i ella fa el cartell. Als ulls de Paula Bonet al final, tot veu de tot, s’enriqueix més el resultat final, si n’hi ha música, n’hi ha poesia, n’hi ha il·lustració, són tres coses per una.

Paula Bonet dibuixa a la Shakespeare&co. Font: Paula Bonet

Paula Bonet va estudiar Belles Arts a la UPV, completant els seus estudis amb beques en  Xile i EE.UU, no ha parat fins a aquesta data, sense parar de crear enriquida per totes les experiències viscudes. Entre aquestes experiències es troba dibuixar a la Shakespeare & co, una llibreria parisina, mentre grups com Moriarty tocaven les seues cançons… La vida d’artísta és moure’s i gaudir del que es fa, Paula gaudeix de tot això, no para de renovar-se, i cada estiu va a uns cursets de gravat que s’imparteixen a Urbino, el poble de Rafael, en Itàlia. En una preregrinació continua entre València i Barcelona, Paula Bonet té moltíssims més contes que contar amb les seues imatges, i estem segurs de que açó és el començament i no la culminació.

Podem gaudir d’un poc del seu art a la Sala Russafa, de dijous a dissabte, en el que s’exposa ‘Contes a quatre mans’ en el que col·labora amb Joana Santamans, i que pot ser un pla perfecte en l’encantador entorn de Russafa.

Des d’Entre Parèntesi, li donem un deu a aquesta jove artísta valenciana, hem intentat descriure-vos-la i transmetre-vos la seua sensibilitat i alegria, però és molt díficil escriure en paraules tal bonrollisme i bones vibracions, i soles vos animem a que aneu a les seues exposicions i vos quedeu amb un poquet de Paula Bonet, que és el que ens regala amb cada il·lustració.

Júlia Marhuenda Barberà @JMarhuenda

WORKSHOP de POLAROID a la Mirada

Ha arribat el moment de treure el màxim partit a aquestes precioses càmeres i disfrutar d’un dia de fotografia instantània. Vam  contactar amb el Julián Suárez, un pioner en el món de les Polaroid i ara un pioner de les noves pel·lícules Impossible Project.

Farem fotos segons un tema lliure, intentarem fer una cosa que ens sembla impossible que és fer una panoràmica! Farem una transfer amb paper d’aquerel·la i processarem les panoràmiques amb el mateix sistema de transferència i així marxareu a casa amb una panoràmica única feta conjuntament… sembla un embolic, però ja veureu que és molt més sencill a la pràctica!

Aquets és el programa:

Els  horaris són aproximats, tot i així intentarem ser el màxim de puntuals possible.

11:00 Punt de trobada a la Mirada Art de Butxaca.
11:30 Inici de la classe teòrica.
12:30 sortida a fer fotografies.
14:00 Parada per dinar i deixar que…

View original post 119 more words